Canvi de residència fiscal d’Espanya a Andorra: conflictes i solucions

La residència fiscal és un element clau en la planificació patrimonial i internacional. Determina el país on una persona ha de tributar per la seva renda mundial i el seu patrimoni, i adquireix una rellevància especial en jurisdiccions com Andorra i Espanya, on els criteris de determinació presenten certes similituds, però també diferències crucials.

A continuació, analitzarem els criteris fonamentals, les proves necessàries i els mecanismes de resolució de conflictes per anul·lar o modificar la residència fiscal entre ambdós països.

Criteris de residència fiscal a Andorra
Segons la legislació andorrana, una persona física es considera resident fiscal si compleix almenys un dels següents requisits:

• Permanència efectiva: residir a Andorra més de 183 dies l’any. Les absències esporàdiques no es descompten, tret que s’acrediti la residència fiscal en un altre país.

• Centre d’interessos econòmics: tenir a Andorra la base principal de les activitats econòmiques o dels interessos patrimonials, directament o indirectament.

• Presumpció familiar: si el cònjuge no separat legalment i/o els fills menors resideixen a Andorra, es presumeix la residència fiscal, tret que es demostri el contrari.

Cal destacar que la residència administrativa activa a Andorra, que exigeix la permanència mínima de 183 dies, constitueix a la pràctica un indici gairebé definitiu de residència fiscal. Tot i així, el lliure trànsit entre Espanya i Andorra, regulat pel Conveni de 2003 entre Espanya, França i Andorra, complica la prova de la permanència efectiva. A més, la jurisprudència espanyola ha establert que les “absències esporàdiques” són aquelles sense patró continu ni previsible, afectant el còmput dels dies de residència.

Pel que fa al centre d’interessos econòmics, la seva validació pot generar ambigüitats. Tant la legislació espanyola com l’andorrana permeten interpretacions àmplies. Aquest concepte pot incloure:

• El lloc d’obtenció de les rendes.

• El lloc d’obtenció de les rendes.

• La residència del pagador.

• El centre de gestió de les activitats econòmiques.

• La ubicació del patrimoni o de les despeses personals.

Segons la Llei de l’Impost sobre la Renda de No Residents (LIRNR) espanyola, per exemple, només es consideren rendes obtingudes a Espanya aquelles generades per activitats realitzades o serveis utilitzats dins del territori. Per això, i segons la pràctica de l’Agència Tributària, la interpretació d’aquest criteri es basarà en una anàlisi detallada sobre si la persona utilitza estructures interposades (com ara societats instrumentals) per traslladar artificialment les seves rendes o patrimoni fora del país d’origen, fet que podria invalidar la seva suposada residència fiscal.

Pel que fa als vincles personals i familiars, a diferència de la legislació andorrana, el Conveni per evitar la Doble Imposició (CDI) entre Espanya i Andorra sí que contempla aquests vincles com a criteri determinant en cas de conflicte. Aquest instrument internacional estableix una jerarquia de criteris per resoldre disputes de residència fiscal:

• Habitatge permanent en un dels estats.

• Centre d’interessos vitals (vincles personals i econòmics més estrets).

• Residència habitual.

• Nacionalitat.

• Acord entre les autoritats fiscals competents (procediment amistós).

Això implica que una persona que es trasllada a Andorra però manté una residència permanent i vincles familiars o personals més forts a Espanya, pot ser considerada encara resident fiscal espanyol a efectes de l’Agència Tributària (AET).

Conflictes de residència fiscal: aplicació del CDI
Quan tant Espanya com Andorra consideren que una persona és resident fiscal al seu territori, s’activa l’article 4.2 del CDI, que exigeix resoldre el conflicte aplicant les regles de desempat esmentades anteriorment.

En aquest sentit, el Tribunal Suprem espanyol ha estat clar: en cas de conflicte de residència amb un país amb el qual existeixi un CDI, com Andorra, les autoritats fiscals i judicials espanyoles estan obligades a aplicar els criteris del conveni. No es pot recórrer exclusivament a la normativa interna per resoldre el conflicte.

A més, el Tribunal ha remarcat que els conceptes del CDI, com el centre d’interessos vitals, han de ser interpretats de manera autònoma, sense equiparar-los a definicions semblants de la legislació espanyola, com ara el nucli d’interessos econòmics.

En conseqüència, el certificat de residència fiscal emès per les autoritats tributàries andorranes té plena validesa davant d’Espanya. Les autoritats fiscals espanyoles no poden qüestionar-lo ni invalidar-lo unilateralment. La seva existència genera automàticament un conflicte de residència que s’ha de resoldre d’acord amb el CDI i sense cap tipus d’intromissió judicial espanyola.

Conclusió
El canvi de residència fiscal entre Espanya i Andorra requereix una estratègia sòlida basada en criteris legals i no només formals, fet que permetrà reduir els riscos de conflicte i garantir un trasllat segur i eficient en termes fiscals.

A Andorra Gestoria entenem perfectament que qualsevol decisió fiscal ha de ser gestionada per professionals especialitzats en fiscalitat internacional i en l’aplicació rigorosa dels tractats, protegint així els nostres clients davant de qualsevol eventualitat.

Contacti amb nosaltres i un membre del nostre equip analitzarà el seu cas de manera personalitzada, sempre respectant les nostres estrictes clàusules de confidencialitat.