Andorra i la llista negra de l’AET. Anàlisi fiscal actualitzat

En els darrers anys, Andorra ha realitzat esforços importants per alinear-se amb els estàndards internacionals de transparència fiscal. Tanmateix, la possible introducció de nous criteris per part de l’Agència Tributària d’Espanya ha reobert el debat sobre si el Principat podria tornar a ser considerat una jurisdicció no cooperadora.

En aquest article, analitzem el context legal, els canvis normatius i les implicacions fiscals que podrien afectar tant les persones residents com els inversors.

Compromís del Principat d’Andorra amb la transparència fiscal

Andorra ha subscrit acords internacionals clau, com ara l’intercanvi automàtic d’informació financera promogut per l’OCDE i la Unió Europea. A més, ha adoptat l’instrument multilateral BEPS (Base Erosion and Profit Shifting Multilateral Instrument), que pretén evitar l’erosió de la base imposable i el trasllat artificial de beneficis a territoris amb baixa o nul·la tributació.

Aquest compromís ha permès que Andorra sortís de les llistes negres internacionals, obtenint reconeixement com a jurisdicció fiscalment transparent.

Tot i això, Espanya va introduir en la seva Llei 36/2006 un criteri autònom poc clar per identificar jurisdiccions no cooperadores, incloent-hi aquelles amb una tributació efectiva baixa o nul·la. El problema rau en l’ambigüitat d’aquesta norma, ja que no estableix un llindar definit de tributació mínima i deixa un marge ampli a interpretacions polítiques o administratives. Això podria afectar la seguretat jurídica dels contribuents i, eventualment, fer que Andorra fos reintroduïda a la llista negra espanyola, malgrat el seu alineament amb els estàndards internacionals.

Què significa ser una jurisdicció no cooperadora?

Una jurisdicció no cooperadora és aquella que no col·labora de manera eficaç en l’intercanvi d’informació fiscal o que ofereix condicions que afavoreixen l’evasió o l’elusió tributària. Tot i que el Principat d’Andorra compleix amb els requisits de transparència, la seva baixa càrrega fiscal efectiva podria ser percebuda com un incentiu per al dumping fiscal. Per aquest motiu, alguns experts proposen que, a més del compliment formal, s’exigeixi un nivell mínim de tributació com a criteri addicional per evitar pràctiques abusives.

No és cap sorpresa que la principal repercussió de la fiscalitat andorrana a Espanya sigui l’increment constant de trasllats de persones físiques i jurídiques amb alta capacitat econòmica cap al Principat d’Andorra. Això genera, en molts casos, conflictes de doble residència fiscal que són difícils de resoldre a causa de la redacció ambigua de molts dels criteris establerts en la legislació tributària interna d’Andorra i d’Espanya, així com en el Conveni de Doble Imposició (CDI) signat entre ambdós estats.

Per aquest motiu, segons diversos mitjans especialitzats i l’experiència dels nostres clients, el govern espanyol aplica mesures tributàries internes i unilaterals. Un exemple n’és l’ampliació “generosa” de l’impost de sortida o exit tax, que busca desincentivar els trasllats de residència cap a països amb condicions fiscals més avantatjoses mitjançant un gravamen especialment significatiu.

Conclusió

El Principat d’Andorra ha alineat el seu sistema tributari amb els estàndards internacionals, adoptant mesures de transparència i equitat mitjançant figures impositives tant directes com indirectes. Aquesta situació ha posicionat el país com una jurisdicció fiscal competitiva per a canvis de residència, desenvolupament de projectes professionals i inversions.

A la llum de la història econòmica moderna, les úniques polítiques fiscals efectives per part dels països veïns que podrien reduir l’interès en el Principat haurien d’estar basades en incentius fiscals que afavoreixin l’activitat econòmica i fomentin l’arrelament de residents amb alta capacitat econòmica. Per contra, no s’haurien d’aplicar exit tax de caràcter general amb objectius clarament confiscatoris.